Diürn Op.2: No. 1
Colom blanc, colom negre
Colom blanc, pur, que a l’aire es redreça,
porta llum fonda del temps que retorna.
Colom negre, ombra que no mai cessa,
vetlla en silenci allò que es desborda.
S’alça el record com flama que no es tanca;
es fon l’oblit com fum que el vent dispersa.
Dins meu, un plor antic encara planta,
i el teu vol, blanc o fosc, la por em trenca.
Són la memòria i l’oblit que lluiten,
dos braços tensos d’una nit cansada;
i en cada ala, els meus dies s’imputen.
Resta el teu batec, pres en la mirada:
colom blanc diu “viu”, colom negre “fuita”.
Entre els dos, escric a l'hivern l'entrada.
🌹miró
