A poc a poc se’n van
Les nostres mares cap a l’illa assolellada
Unes se’n porten amor, altres desencisos
I d’altres res
Rosa, la meua, s’emportarà el caminador
Allà no guarda ni les restes de la memòria
Allà no guarda ni clau de sa casa
Allà guarda engrunes de magdalena
Allà guarda trossets de galeta, dolços desembolicats
Caramels de llima i mel amb sucre
Tres caixetes plenes d’anells, braçalets
De quincalla, i collars de perla imitada
També guarda I l’essència de les meues mans
Perfumades de xocolata, cítric o dàtil
I la fortor de les meues abraçades
I el riure que li ocasiona veure’m fer la pallassa
Ara m’arrenque amb una jota, un twist
Ara amb el cant desafinat d’una ària de la Callas
Que per fer riure a les iaies se m’escapa del coll
I sura pel saló de la vellesa
Ella diu als altres un és la meua filla
I els ulls li canten
I els meus em ploren
I les ganes de dansar un vals s’esmunyen
Rosa Miró
