Vacuïtat
“Quan ets conscient de la mort, acabes assumint la teva pròpia solitud.”
(Rosa Regàs)
I
S’apagarà la gegantina pira de laments
abans que no te n’adones.
Es tancarà la vèrbola gorja de la insensatesa
i restaràs mut.
La solitud visitarà la teua estança,
Tinc por, no sigue cas l’acompanye la mort.
Dia rere dia,
com un degotador,
se t’escapoleix la vida.
Maleïda siga!
Ja no ens queda temps.
T’emportaràs paraules mai no pronunciades,
i romandré òrfena del teu sentir.
Et mire i no sé qui eres;
et bese i tu no respons.
Et parle i tu no m’escoltes.
Quina estranya malaltia, eh?
Que bordegassa!
Que miserable!
Allà no puc restar més d’una hora,
cada vespre tot ofega,
cada vespre tot constreny.
Mesquí desig d’escapolir-me
fugir però,
deixar-te allà tot sol?
Em semblaria un abandó.
I em quede mossegant-me els llavis
—de vegades em faig sang—
fins a l’hora del fins demà
©️🌹 Miró
