Dos poemes a Europa i a les guerres i a la bogeria i a les criatures de vora platja com si morralla
Utopia d’un tren
Puge a un tren (cop d’atzar)
i l’emplene de llibertat cercada.
Pressione amb força. Espente.
Viatge cap a terres que pense diàfanes.
Seguidament, en túnels infinits,
saturats de tèrbols desànims,
m’ofegue,
em deixe traginar per la parca del destí
mentre les rates, sense ulls,
esperen atentes llàgrimes desesperades,
l'última estrella sotjada,
el darrer espetec crèdul abans de la partida incerta.
Estacions d'arena
Perseguits a la deriva
Galeries d’haustoris
Preferisc abandonar ma terra,
que l'amenaçadora dalla de tribu i religió.
No sense pensar que potser moriré de fam
o entre fils punxosos traspassada,
busque l’eixida de la cripta que es nomena terra lliure
per a mi,
per als meus fills.
Milano Centrale
Davall el flanc majestuós del milà de les andanes
la vida s’amaga,
camuflada entre alenades,
até mafiosos d’ulls desbordats,
folls.
De nit l’estació esdevé un escenari de broma,
gegantí pretext vivent,
encoberta corre cuita,
embogida escapolida de la fura del sac negre.
A la partença de l’últim dinosaure de vertebres vagó
la foscúria composa poemes simfònics
mentre la porxada esdevé un baldaquí de luxe.
Baix dels dossers
—opulents llits d’hotel—
els refugiats somien.
Rutina macabra
escalfada pel brou tebi de la bonança anònima.
I els governs, incapaços, nodridors de godalles encobertes,
giren l’espatlla a l’origen del problema.
Cap a Àustria?
Cap a Alemanya?
Sembla que encara no hi arriba el tren.
Tren,
quina paraula immensa!
Tan sovint plena de tot.
Repartits
Separats
Quants per tu?
Quants per mi?
On fotem aquesta gent?
Farem murs, farem parets,
i quilòmetres de fil ferro,
sagnarem les alenades.
Serem el Batis Caffó del far!
Al matí, a les notícies, observe els ulls de la xicalla,
famílies fitades per colossos de pedra,
escultures despullades aferren els Pegasus amb força
com si aquests volgueren desplegar les ales
per baixar a la porxada i volar els desterrats cap a la llibertat.
Faig una magdalena amb les ànimes desarrapades,
la mulle amb la llet de soja.
Quina mesquinesa!
Sedejants de peu nu, esparracats,
mentre jo xucle una nova invenció làctia.
No, jo no vull girar l’espatlla,
malgrat tot, la meua petitesa m’acovardeix.
Mai no em van ensenyar a lluitar contra locomotores.
©️🌹miró
25 de febrer de 2016
