Ai, amor, quant t'estimava jo
Entre pluges d'hivern i esclats de primavera
Cabia aleshores la revenja, l’esperança
Cabia la trobada del temps inconscientment perdut
Cabia tot i el tot
Entre dies curts i vesprades lluminoses
Teníeu el temps a les mans
Temps d’allò vostre ajornat
Temps d’allò vostre inconclús
Teníeu un flascó d’essència de temps
Amb data de caducitat impresa en tinta invisible
Quan la vida renaixia en un tot enmig d'un desert
De paraules perdudes
De paraules retrobades
I va arribar l'últim estiu
Com un cant perdut
En una carretera secundària
Amb lletra de no retorn
L’ amic es va enfonsar
El neguit el consumia
Volia dormir per somiar-te
Volia dormir per trobar-te
I quan ja no va poder més
El buit li va dictar aquests versos:
Ai, amor, sense tu el meu llit és gran
Ai, amor, amb la por de no encertar vaig errar
Ai, amor, ho vaig fer dir i t'ho dic ara
Des d’aquesta immensurable i gelada soledat
Ai, amor, quan t'estimava jo
©Rosa Miró
Març 2023
Tempesta contra les roques
In memoriam Albert Garcia Pasqual