La Roca
Tempesta nocturna, tossal interior, aturada anímica
Impossible escriure res amb sentit
Trista literàriament clique el teclat i a poc a
poc el full en blanc s’omple d’aquest monòleg interior:
El mon plora pels paral·lels. Vessa llàgrimes pel
meridians. I nosaltres?
Cal fer dissabte, solidàriament i ràpida, fer
dissabte de dalt a baix, d’esquerra a dreta
Als meus morts invoque l’ardent desig de pau
Udole des del Zenit al Nadir amb les mans obertes
cap al cel
Què faríem amb una segona vida? Una segona
oportunitat de gaudir i repartir amor?
Estimaríem la gent feble, la indefensa, els pobres,
els subjugats...
Amaríem els animals, la natura, els veïns, els conductors
d’automòbils que creuen tindre el dret d’insultar-nos— poca soltes
Ens compadiríem dels sense llit, dels sense sol, dels
sense estrella, dels sense passat i sense futur
Un bloc de roc i de gel s’ha engolit l’ànima del
mon?
Caòtics sistemes de circulació sanguínia de la vilesa
de persones que no tenen mel al cor
Factories de fel
Dolça escuma que tempta els peus a endinsar-se en
la foscúria salobre
De nit, sempre de nit, rostres d’ulls-mussol,
mimèticament confosos en l’opaca nit
Arriben de nit, moren de nit
Estafats per la traïdoria dels amos de la
llibertat
Tú, sí. Tú, no. Vosaltres, guerra. A vosaltres,...
reconstrucció!
Manaires fastigosos, dos-cents mil homes joves,
cent morts a cent morts, sense saber que era la puta guerra!
Marfantes dirigents, pallassos amb collons
d’orangutans
Fills de la terrorífica maldat i de la bogeria
suprema
On va la desgràcia d’aquest món de dolor i
llàgrima viva que sura sobre la sal mediterrània, mar de l’esperança en
saber-se sans i estalvis a l’altra vora?
Europa, no és bonica la paraula? Europa
Europa Europa, títol de pel·lícula. Santana i la
cançó Europa i les cordes de la guitarra com plecs suaus de la pell
(Hi ha un lloc del cos on la pell es fina i no
discrimina pell jove ni carícia vella)
Europa nom de mare, dona, paridora d’esperança engendrada
entre mars d’Alboran, estrets de Gibraltar, Egeus... Mediterrani etern
Amos imperials d’ales obertes d’envergadura
demoníaca, creadors i senyors de la guerra:
Canons, tancs, metralletes, bales, ferides, estelles
de fèmurs, sacrificis, mutilacions, violacions...
Fartons d’apetit insaciable
Paranys de llibertat, mentre els poetes versem la
litúrgia en la vesprada, en la nit, o de matinada com flor d’abril oberta a la
boira terrera del camí
El mal ve dels druides del nord, malvats i plens
d’arguments
Destrucció, fang, camp de mines, mars de taurons
i paneres de botifarres de ceba que omplen la cistella de plors
On van les llàgrimes del cabàs? Cap lloc, cap
esperança, cap destí
Monstres abominables, atroç desesperació de qui
mira la mar anhel de llibertat, roca imperiosa de l’horitzó enterbolit
Llibertat, salat ritme de les ones contra
pasteres i llanxes a pedal amb metrònoms d’efímera durada
De nit marxen, de nit moren, de nit resten
llibertat a la boca, llibertat-bressol del fals vaixell cap a l’infern d’aigües
suculentes, plenes de colobres monstruoses, polps submarins, atrapa cossos de sarcòfags
de paper de periòdic amb notícies que ja ni són fu ni fa, ni do, ni amor, ni solfa ni pentagrames silenciosos
esborrats pels crits dels que aniran al fons d’un mar cementeri amb sepulcres
de sal
Monstres de maleïts rostres gangrenats de bótox i
paralitzats somriures que dissimulen la maldat adherida a un colon miserable, càncer
per als humans de bona fe.
Dirigents panxuts, poc de cos o cos d’autòmat,
amb perruques de posar i no treure enganxades al còrtex cerebral com animals
fornicant que no poden desfer-se
Quina és la pau del vostre camí, monedes i vots,
crit i crit, ignorades morts en la nit callada?
En cinquanta anys el mon triplicarà el metavers i
el ull que tot ho mira
Les pasteres es multiplicaran com els peixos i
els pans de la paràbola
Com fantasma dibuixat per un artista que mai mor
Com muntanya sagrada de mística agonia
Com llenç en retina enganyada
Com misseres salmodies de corruptes ebenistes de
pasteres de melamina i cartó pedra
Entre pedres els peus esperen atents el murmuri
de la mar en calma xitxa. Mal auguri
Entre les mans un connector satèl·lit amb una
agenda plena de contactes
Mullat i corroït pel salnitre d’una mar sagrada, famolenca
de carn i pell de joves enganyats a la recerca del Dorado europeu
Vestits de beix, color de sorra i pedra, color de
la tristesa, de la ignorància, de la desesperança
Color de les arenes movedisses
Callats, cadascun amb el seu somni
Somni probablement truncat per un glop sobtat
d’aigua
Col·lapse d’uns pulmons esgotats de cridar amb el
pànic per manta i l’adeu perpetu com armilla salvavides
Rosa Miró
desembre 2022
©del text “ La Roca” Rosa Miró
©de la fotografia “CETI (Ceuta), 2005 – Mirant
cap a Gibraltar amb l’esperança d’arribar a Europa i viure en un país sense
guerra”, David de la Rosa
